Per què he de fer tants exàmens?!

La veritat és que qui més qui menys ens hem preguntat sempre perquè havíem de treballar tant i després fer un examen. La veritat és que si s’ha anat fent la feina al llarg de tot el trimestre no tenim perquè preocupar-nos d’una prova que només fa que recollir un fet de comprovació que realment tot allò que hem anat treballant ja s’ha consolidat i s’ha interioritzat adequadament i per tant s’ha après. Inclús m’atreviria a dit més, ha de servir més per al mestre que per a nosaltres realment, ja que jo ja sé si m’ho sé o no.


Lluny d’això quan hi ha exàmens, controls, etc. Sempre hi ha nervis i a vegades massa nervis. Avui en dia hi ha nens que tenen estrès pels controls, ansietat davant d’aquest tipus de prova. Jo em pregunto: com hem canviat el valor dels exàmens i hem fet que sigui un trauma infantil? Bé crec que hem de saber enfocar les proves al seu moment, és a dir fer front al trimestre amb l’objectiu d’adquirir nous coneixement i aprendre i gaudir del que s’està ensenyant; actitud també que crec que s’ha perdut.

Qui crec és un gran mestre en això i només ens cal mirar una mica són els nostres infants més menuts. Per a ells cada dia és un repte, cada cop que cauen per més mal que s’hagin fet es tornen a aixecar i tornen a fer front al repte amb la mateixa empenta, per què? Doncs perquè saben que la vida no és fàcil (que jo conegui no hi ha ningú que hagi dit això mai, aleshores perquè ho creiem o ho diem) que quan caus el que passa és que aprens que allò no funciona així i que cal aprendre el sistema per superar el repte i que per sobre de tot la satisfacció i l’orgull d’haver arribat no té preu en comparació amb la satisfacció d’haver assolit allò que s’anhelava.

Indignats a l’educació

Últimament qui més qui menys se sent indignat amb el seu sector professional ja que les retallades i la crisi a esquitxat pràcticament tothom. Però, i en educació? Com a repercutit tanta retallada i tant canvi de color?


La veritat es que com a professional de l’ensenyament tinc la sort i l’honor de compartir amb molts bon professionals. Persones davant de tot implicades i al servei de persones. A més tinc a les meves mans persones que per molt que tinguin 16 anys, són nens amb moltes coses per aprendre i a ensenyar-nos. Ells són qui dia a dia intenten esdevenir millors persones, qui de la mà d’un professor o professional de la docència els hi acompanyarà.

Últimament el prestigi i les llegendes urbanes fan que no sé si per enveja, desconeixement o ben bé perquè, es cregui que es pot retallar en educació. La veritat es que és una professió on la recompensa la reps majoritàriament a nivell emocional (tot i que de les emocions no es pot viure) i tot i això es creu que per ser un cos funcionari no acabin de fer bé les coses i no mereixen el sou, ni el personal?

No sé si teniu experiència amb nens o adolescents, però sinó un puc ben assegurar que del que són experts és en no deixar que et relaxis ni un sol moment i que estiguis a l’aguait per posar límits, tenir paciència, donar un cop de mà, etc. I tantes altres coses que com a docent (tot i no tenir-ho planifica) et toca fer. Perquè senyores i senyors treballem amb personetes que són el futur del nostre país, són esponges que amb la retallada l’únic que fem es dir-los: vosaltres no sou importants, l’únic important és el senyor diner i tenir la butxaca plena i fins aquí podíem arribar! El consumisme no ha de poder amb el més important de la nostra societat: la infància.

Tinc el síndrome del Peter Pan



El síndrome Peter Pan tal i com explica a la pel•lícula el senyor Disney és aquell personatge que no es vol fer gran, que vol ser eternament jove, per poder jugar, no tenir responsabilitats i lluitar contra els malvats però guanyar sempre, això sí!.


Com podem identificar-los? Hi ha set trets característics:

1. paràlisi emocional: no sap expressar les emocions de forma assertiva. Això vol dir, per exemple que quan sent tristesa és posa a cridar.

2. dilacions: deixa passar el temps per a resoldre els temes que té pendents fins que ja no li queda més remei.

3. impotència social: no tenen mai verdaders amics. Es deixen endur per impulsos i són qui guien les seves accions quan no ho fan els altres.

4. Pensament màgic: vol dir que creu que si no penses en alguna cosa desapareixerà, com quan tenien por de petits i la mare els deia que no pensessin i així la por els passava.

5. Relació amb la mare: els sentiments en vers la mare són ambivalents entre la ira i la culpa així hi haurà moments en que la tractaran amb amor seguida de sarcasme.



6. Relació amb el pare: no arriba a veure els defectes del seu pare i els segueix idolatrant com quan era un nen.

7. Fixació sexual: acostuma a espantar les possibles parelles per falta de responsabilitat.



En conclusió dir que el sistema capitalista ha fomentat molt la propagació d’aquests síndrome degut al foment del consum d’oci poc conscient i el consum pel consum fa nens malcriats que obtenen les coses sense cap esforç i això els fa capritxosos . Finalment els trobem com adults convertits en Peter Pan. Així que noies esteu alerta a aquestes senyals per no caure en les seves mans!!!